Itziar González Virós. Política i honestedat.

El riure d'Itziar González Virós dóna la mesura de la seva força. Una rialla franca i vital, que ens diu que és una dona que no es rendeix. Sembla que sàpiga que, per ella, cada cosa té un temps, de la mateixa manera que els arbres coneixen el pas de les estacions. La contundència amb què descriu un món corrupte i sense escrúpols no traspua gens de ressentiment, ni de desànim. La seva anàlisi vol construir pensant en el futur. Ella ho ha vist des de primera fila i vol que les coses canviïn. Està molt contenta d'haver fet l'actualització del llibre d'Alexandre Cirici Pellicer 'Pam a pam'. No ha fet una feina neutra; l'ex-regidora de la Ciutat Vella hi ha posat tot allò que va aprendre'n com a veïna i com a política. La paraula escrita l'ha alliberada de la impotència. Ha construït un relat perquè la gent recuperi el poder sense perdre la memòria i tingui una visió crítica de la ciutat. Ella voldria que el llibre fos un pas més per a prendre consciència que cal esborrar la corrupció i el crim organitzat de la ciutat de Barcelona. Parlar clar, per ella no és un esforç. A 'Pam a pam' del 2012, no hi trobareu pas la versió oficial de la ciutat sinó la Barcelona real.

—Per que vau dimitir?—Era dur de treballar amb amenaces, però no van ser la causa de la dimissió, ni tampoc la corrupció municipal que vaig descobrir, ni el clientelisme polític i institucional del Palau de la Música... El que em va fer dimitir és la impotència que sentia en veient que no podia exercir el poder que m'havia donat el poble, que hi havia alguna cosa en el sistema que no funcionava. No tenia gens de sentit que agafés el poder de la gent, l'acumulés i no en fes res. Això és el que em passava: no podia fer les coses que la gent em demanava.

—Però no hi hagué cap detonant?—Les posicions diverses respecte de l'afer del Palau en van ser un. La meva obligació era de traslladar a l'alcalde que els residents de la Ciutat Vella i una gran part dels barcelonins no volien l'operació del Palau. Quan ho vaig fer, em van respondre que, a 'ells', sí que els interessava. Quan et passa això, et demanes qui són 'ells' i sents que ets part d'una farsa. Et sap greu cobrar un sou per no fer la feina per la qual et paguen. Aquesta mena de coses em van semblar importants. Era un frau.

—Com pot ser que en una situació democràtica passi això?—La cultura política del nostre país és bàsicament clientelar. Els nostres polítics no es recorden de la seva funció social de servei públic i, per tant, malgrat tenir el suport de la gent han acabat ajupint-se a les pressions d'uns poders fàctics i econòmics que no els han votats. Una cosa és el poder aparent i una altra és el poder real. La classe política ha decidit instal·lar-se en aquesta ambivalència. Obtenen la legitimació a través d'uns vots, però un cop els tenen, desconnecten d'aquesta base ciutadana que els ha posats allà i comencen a fer de treballadors d'uns grans interessos econòmics, diguem-ho clar, que res no tenen a veure amb l'origen.

—Això que dieu és molt fort!
—Hem de resoldre aquesta crisi política, aquesta manca de cultura política de la nostra societat. Poden aconduir la societat partits que són investigats perquè s'han finançat irregularment?

—Que parleu de Convergència?—No, parlo de tots; no parlo de ningú en concret i parlo de tothom. Els jutjats són plens d'aquestes qüestions i vull mantenir la presumpció d'innocència. No vull acusar a ningú. Però no tan sols has de ser honest; també ho has de semblar. I aquest no preocupar-se per les formes, no vigilar que tots els membres d'un partit polític siguin exemplars em fa dubtar que siguin aquests partits els que hagin d’aconduir la voluntat d'un poble cap un estat propi en bon estat.

'Jo vaig dimitir i el PSC va desaparèixer de la meva vida. Cap d’aquelles persones no em va demanar ni com et va, ni com estàs, ni res.'

—Heu trigat molt a parlar.
—He començat a parlar d'aquestes coses perquè és un moment en què es pot introduir que hi ha aquest hàndicap de l'economia criminal. Hi ha un debat general i no em sento tan sola. El 1.500.000 que volen un estat propi també volen un estat ben fet i sòlid. Ara, el que puc fer és el que he fet escrivint ‘Pam a pam’. És assenyalar com a ciutadana crítica allò que veig. I és amb aquesta mirada que observo un empobriment del nostre teixit comercial, que hi ha homes i dones al Raval que viuen en una situació d'esclavatge… Jo vaig apuntant fenòmens visibles que em fan pensar que una part de l'economia d'aquest país té a veure amb l'economia criminal. Una descripció detallada del que m'ha passat, no la puc fer ara, entre més coses perquè tots els judicis en què em trobo implicada són oberts. No puc explicar tot allò que sé sobre el Palau de la Música, perquè no és el moment de fer-ho, que hi ha un judici. Qüestions més profundes, les podré explicar quan judicialment s’hagin contrastat. Déu me'n guard de perjudicar ningú. La presumpció d'innocència s'ha de portar fins al final; jo no puc influir un jutge. Això no s'ha de fer. No és que no vulgui explicar; és que no em toca fer-ho.

—Us heu sentit sola?
—Vaig haver d'estar un any fora del meu barri per qüestions de seguretat. Quan hi he tornat, durant una colla de mesos no he pagat cap cafè, perquè sempre hi ha un veí que em vol convidar. No he parat de rebre suport dels meus veïns i veïnes. El seu acompanyament aquests dos anys ha estat infinit. En canvi, no m'he sentit abonada pels meus companys de viatge.

—Voleu dir la gent del PSC?—Jo vaig dimitir i el PSC va desaparèixer de la meva vida. Cap d’aquelles persones no em va demanar ni com et va, ni com estàs, ni res. Ni una mica d'autocrítica, gens. Sé que al Consell del PSC van dir 'això ens passa per fitxar independents'. Vet aquí el balanç que en van fer.

—Tornareu a la política?—Treballaré per crear una nova política. Els partits per guanyar-se la confiança de la gent han de fer alguns gestos importants. En aquest procés electoral s'hauria d'haver parlat més de la voluntat de regeneració dels polítics i de com fer que els ciutadans puguin seguir més de prop la gestió que és fa. Cal que parlem de quin model d’estat volem, de quines consultes hi haurà. Voldrem ser diferents de les coses que passen a Europa? Serem creatius i farem un model més participatiu? O aprofitaran aquest moment, obtindran uns vots, consolidaran un parlament i oblidaran la gent fins que no tornin a sortir al carrer dos milions de persones? Em preocupa que, si la gent no es nodreix de coneixement: històric, legal..., una vegada més alguns partits polítics ens manipularan i jugaran amb els nostres sentiments i les nostres il·lusions. Ens les aigualiran.

—Recomaneu de tenir el cap fred?—Jo he estat una dona que s'ha il·lusionat i ha tingut una decepció. He fet servir aquests dos anys i mig que han passat per deixar d'il·lusionar-me en una societat ideal i passar a ser una dona que vol confiar en la societat real.

—Sentint-vos parlar potser sí que tornareu a fer política
—M'agradaria tornar-hi ben acompanyada i en un entorn polític de més altura democràtica, que fos més clar i transparent. Confio a poder fer política amb aquesta gent que surt al carrer i s'expressa. Això m’inspira molta confiança, alhora que m’inculca un sentit de la responsabilitat. Els partits polítics actuals ens manipularan, segur. És el moment d'anar tots junts, de mirar d’entendre'ns i de fer bé les coses. No hem de donar xecs en blanc. Els polítics actuals han de fer una autocrítica pública.

'La presència de les màfies al centre de Barcelona des dels anys 90 és un fet consolidat'

—Heu dit que a la Rambla de Barcelona hi havia la màfia. Saviano també ho va dir... 

—Saviano va amb escoltes sempre i, a mi, m'agradaria viure una temporada sense. Al llibre explico que la presència de les màfies al centre de Barcelona des dels anys 90 és un fet consolidat. Quan vaig ser regidora de l'Ajuntament de Barcelona vaig poder constatar que als departaments amb competències fiscals tenien indicis que a la ciutat hi havia activitat criminal organitzada, cosa que també passa a moltes ciutats

—I contra això, s’hi pot lluitar?—Sí, si ho enfoquen d'una manera més contundent. Si fessin unes inspeccions integrals amb mossos, salut, treball..., es podrien evitar moltes coses. Si l'economia criminal veiés que l'administració catalana és molt efectiva i que es proposa d’eliminar les màfies, se n'anirien a un altre lloc. A l'economia criminal, li agrada l'ombra.

—Doncs la Rambla i el centre són ben visibles... — És això que m'inquieta, que la Rambla i el centre de Barcelona siguin considerats per les màfies espais d'ombra. Això no s'entén perquè la gent hauria de sentir que és un dels llocs més segurs de Catalunya.

—És tot perdut?—No, hi insisteixo, si l'administració catalana és prengués seriosament aquesta qüestió, les màfies se n'anirien a un altre lloc. N’hi hauria prou que el govern en fes un objectiu polític prioritari.

—Sobre l’assetjament immobiliari vau aconseguir resultats.
—Vaig decidir que l’assetjament immobiliari era una prioritat màxima i que entrava en el meu programa. Volia que cap més dona gran de la Ciutat Vella hagués de passar un calvari. En aquell moment amb les expectatives de negoci que hi havia, quan una persona gran feia nosa perquè impedia una operació especulativa en un bloc de pisos, se la treien de sobre sense escrúpols. Això passava molt amb gent gran, però també amb gent joves. Era una qüestió gravíssima i com que tota sola no hi podia fer res, me'n vaig anar a fiscalia. Allà vaig conèixer la Teresa Compte, la fiscal en cap, i em va escoltar. Li vaig demanar que un fiscal col·laborés amb nosaltres quan tinguéssim una denúncia d’assetjament i féssim de mitjancers. Ens havíem de posar al costat dels febles que eren en una situació d'indefensió. A partir d'aquest moment vam fer un conveni amb la fiscalia, que va signar l'Hereu, i va ser molt positiu. D'aquesta època encara hi ha l'advocat Pablo Feu, que ajuda a resoldre els casos actuals. Jo me n'he anat i això ha continuat funcionant. La primera cosa que vaig descobrir és que per a actuar a la Ciutat Vella havies d'anar a una instància superior, que en una instància local podies gestionar el dia a dia, però que per anar més a fons dels problemes havies d'anar més amunt.

—Us va passar igual amb els apartaments turístics?—Quan vaig començar a analitzar el cas, hi havia 2.500 apartaments turístics i cap no declarava l'activitat. Era un negoci opac. Quan parlo de tot això, no parlo solament de màfies estrangeres, també hi havia empresaris d'aquí. En tot aquest procés que vaig viure com a regidora, vaig descobrir una part dolenta: que jo no podia exercir la voluntat del poble. I vaig trobar la part bona que és que hi ha un munt d'eines per a portar-la a terme. Saber això em fa venir ganes de tornar a la política real i concreta. No a la verbal, sinó a la de fer, a la d'actuar. D'eines, en tenim moltes i encara en podem tenir més si construïm un estat millor.

—El turisme pot ser positiu?—Sí, m'enorgulleix de veure joves mirant la rosassa del Pi. A mi els turistes em deixen d'agradar quan no són persones i es converteixen en embriacs que van vomitant i fent tentines pel carrer. M'agraden molt si caminen drets. No m’incomoda gens el turisme. Allò que no entenc és que no haguem previst com evitar que afecti negativament els qui tenen la sort o la desgràcia de viure al costat d'aquests llocs meravellosos. M'inquieta que ningú no pensi en el benestar dels veïns, que són qui rehabilita les façanes i qui vetlla per la ciutat. No m'agrada que hi hagi empresaris que únicament vulguin obtenir el benefici i no facin de lobby perquè l'alcalde tingui cura dels veïns, que són qui fa que la ciutat estigui bé.

—Aneu contra els hotels?—Vaig més a favor dels hotels que no pas dels apartaments turístics, perquè són més sostenibles. Però també vaig a favor --i més encara després d'haver fet la revisió del ‘Pam a pam’-- que els turistes dormin a hotels situats a tot Barcelona. Tota la ciutat és meravellosa. Allò que em sap greu d'aquest tema és que no hàgim commogut 'empresari hoteler perquè es converteixi en un aliat nostre i entengui que, si els veïns se'n van anant, si el comerç de proximitat va desapareixent, quan els turistes sortiran al carrer trobaran un entorn que no els agradarà. Llavors diran això és perillós i no vull pensar que arribin a la solució de crear un condomini turístic i el tanquin amb seguretat privada. Si els veïns desapareixem, quina vida i quin control social hi haurà al carrer?

—I la immigració...
—Jo parlo d'esclavatge. Quan era regidora i la gent em parlava d'immigració, feia un petit somriure irònic i deia: tràfic de persones, parlem amb propietat. En un fragment del llibre ho explico.

 —A vegades el Raval sembla una claveguera
—Jo en dic l'obrador; és un lloc on tothom fa els 'seus negocis'.

—Això no deu ser casualitat...—La reforma del Raval es va fer sobre un model d’esponjament. Van calcular que la població retrocediria i no es van imaginar aquesta entrada tan potent de gent de tot el món. En una situació nova, per comptes de tornar a redefinir el pla, van anar tirant de beta amb un projecte dels anys 80-90. Allò que caldria és un projecte molt innovador, que fos transversal i més adult, no tan paternalista.

—El Raval s'expandeix?—Les dinàmiques d’emblanquiment que hi ha a la Ciutat Vella, degudes a la proximitat del port, s’estenen per tota la ciutat.

—És el barri dels pobres?—Jo denuncio els qui han decidit que al Raval hi hagi tots els pobres del món. Tothom qui vol tenir una fundació o fer una acció assistencial subvencionada en favor dels marginats ve aquí, i d'aquesta manera el Raval acaba essent el centre internacional dels marginats del món. Quan una institució benèfica vol obtenir ajuts pensa que si diu que treballarà amb els pobres del Raval li serà més fàcil. Que deixin en pau el Raval! De gent sense sostre i amb greus maldecaps malauradament n'hi ha a tot arreu.

'Voldria que ‘Pam a pam’ ajudés a fer veure que hi ha oportunitats per a sortir-nos-en'

—A‘Pam a pam’ denuncieu moltes situacions; però, a mi, la que més m'ha impressionat és la de la plaça que no deixa veure Sant Pau del Camp.
—La plaça del voltant de Sant Pau del Camp és un gran nyap. Van prioritzar la construcció de dues plantes d'aparcament i no els va importar gens que l'església restés mig amagada i la plaça fos impracticable. Al Pla de barris del Raval Sud vaig proposar d'enderrocar la planta segona de l'aparcament i de recuperar un espai pla i ample per a un dels barris amb més densitat de Barcelona.

—La reforma de Sant Ramon era esperançadora, però han canviat els edificis i no ha millorat la vida de la gent.
—Ja ho explico al llibre: l'esperança dels polítics que l'urbanisme i l'edificació faran ciutat no és certa. Jo que sóc del gremi dels arquitectes, ja et dic que no. Allò que regenera una ciutat de debò és sobretot la dignificació de la vida pública de la gent. La dignificació de la zona de Sant Ramon requereix que els propietaris d'aquelles finques que són un desastre les arreglin. No solament has d'actuar en l’àmbit públic, sinó que també has d’estirar les orelles dels propietaris d'aquelles finques, i si no tenien diners per a arreglar-les, has d’ajudar-los... A la meva manera de veure van simplificar molt la intervenció en un barri tan complex com el Raval. Es van limitar a fer unes distribucions arquitectòniques d'uns volums. Es pensaven que portant-hi la UGT i la Filmoteca n'hi hauria prou. Confien massa en algunes coses i no s'adonen que qui fa aquest barri cada dia és la gent que l’habita, i que molta ocupa unes finques que cauen. És com a la gent a qui van dir que vinguessin a la Rambla del Raval, que seria fantàstic. Com pot ser fantàstic, si al costat tens persones que viuen en una situació d'esclavatge?.

—Al llibre critiqueu el ‘model Barcelona’ de Narcís Serra i de Roca Junyent.
—Sóc crítica amb Narcís Serra i amb Roca Junyent perquè han defensat més els interessos privats que no pas els públics. Em sembla simptomàtic que fossin els advocats dels interessos econòmics privats del Pla de la Ribera que no es va poder fer i  que siguin ells mateixos que al cap d'uns quants anys se situen en llocs influents i aconsegueixen fer la vila olímpica. 

—Tampoc no us descuideu ningú: hi surt en Núñez i Navarro.
—És el gran protagonista; n’hi ha prou de llegir el llibre...

—Creieu que CiU desfarà el Pla d'Usos?—Abans d'arribar a l'ajuntament el Pla d'usos era una cosa que el cap de llicències, el senyor Eli Lozano, redactava tranquil·lament a casa seva amb un enginyer que l'ajudava. Deien no a tot i així traçaven una via paral·lela, que era si em pagues et direm que sí. La gent normal que volia fer inversions o reformes es trobaven amb una administració que els oposava moltes dificultats. Vaig voler fer un pla d'usos ben fet amb un debat ciutadà i evitar que ningú fos víctima d'engany. Això sí ,vam dir dues coses que no van agradar als inversors: la primera, no més hotels a la Ciutat Vella, els hotels s'han de repartir per tot Barcelona; segona volem racionalitzar els apartaments turístics.

—I ara com està això?
—Ara parlen de poder fer hotels a llocs catalogats, que al meu entenent és com dir que es poden fer hotels a tota la Ciutat Vella perquè tot el barri és catalogat. Respecte dels apartaments turístics, des de fa temps hi ha una clara tolerància; a la meva època s'inspeccionaven setmanalment, i ara ja no ho fan. Continua essent un greu problema per als veïns de la Ciutat Vella.

—I com us ho preneu?—Convergència i Unió ha dit clarament que preservaria els interessos d'aquest sector, i jo els agraeixo que ho diguin clarament; el PSC no ho deia mai. Convergència reconeix uns certs lobbys, té una visió de l'economia i de la iniciativa privada i actua en conseqüència. La senyora Homs i el seu partit són coherents. Allò que em feia enfadar era que el PSC digués unes coses i el seu cap de serveis tècnics en fes unes altres. Però la coherència ideològica és una altra cosa. Han guanyat ells, governen ells... Jo des del veïnatge m'hi oposaré.

—El Port Vell és la vostra obsessió?
—Sí, perquè crec que hi ha en joc perdre el front marítim de la ciutat. El port és un espai legalment diferenciat de la ciutat, però és, i això és important recordar-ho, sòl públic. No es pot renovar una concessió de molls o marines que impliqui la privatització del Port Vell perquè és una conquesta històrica que els barcelonins puguem mirar la mar des dels molls d'Espanya i de la Barceloneta. Cal que exigim la possibilitat d’opinar sobre aquest cas i que el Port Vell deixi de ser port i passi a ser ciutat!

—Per a acabar, ‘Pam a pam’ també és una manera de mirar el patrimoni, oi?
—Cirici Pellicer entenia el patrimoni com a cultura, identitat, memòria i contribució col·lectiva. És molt important que tornem a mirar el nostre país amb aquesta exigència de reconèixer allò que ens és bo i ens dignifica i allò que no. Ens cal cultura i capacitat crítica per a destriar quin llegat volem transmetre a les generacions futures.