Ara 16/04/2011
Què significa comprendre un text escrit? Entre els estudis que intenten respondre aquesta pregunta, un dels que ha tingut més ressò en els últims temps és el titulat Reading for Understanding , que va ser promogut i subvencionat per l'americana RAND Corporation. Els investigadors que el van portar a terme, dirigits per Catherine Snow, de Harvard, figures rellevants de les universitats nord-americanes, van concloure que la lectura és un procés simultani d'extracció i construcció de significats que fa un lector sobre un text. Amb l'extracció de significats, el lector obté dades lingüístiques del text mitjançant la descodificació grafofonètica i accedeix al coneixement lèxic i al reconeixement sintàctic de les estructures que hi apareixen. Amb la construcció de significat, coordina les dades extretes fins que elabora una representació mental del text com un tot.
Tenim aquí un bon exemple de descripció d'una activitat cognitiva, que és un mal exemple del que significa una lectura comprensiva, perquè ignora totalment les dimensions de la lectura lenta. Els autors de l'estudi s'imaginen el text com una representació encriptada d'una sèrie de dades que el lector pot arribar a comprendre sempre que les pugui representar mentalment. Aquí no hi ha lloc per a l'emoció, el valor, el sentiment. I és lògic que no hi hagi res d'això perquè aquesta teoria té més present la intel·ligència artificial que la intel·ligència pràctica dels humans. Així podríem explicar potser les operacions d'un robot que sabés llegir, però a la lectura lenta el que hi ha en joc és el sentit del que és l'humanisme.
Quan llegim un text rellevant trobem que les seves paraules convoquen també els nostres estats d'ànim i ens sentim visitats, segons sigui el cas, per la decepció, l'entusiasme, l'orgull, etc. El text rellevant que és llegit sense presses és sempre un test projectiu del nostre valor humà. En llegir-lo, les paraules penetren dins nostre com l'àncora d'un vaixell arrencada des del fons del mar i, per poc que les rumiem, acaben llaurant el que semblava aferrat i així suren a la superfície de la consciència els nostres valors morals, intel·lectuals i estètics; la nostra memòria i les nostres expectatives; les nostres possibilitats més altes i les més baixes. El text posa a prova la nostra experiència sobre el món quan ens situa davant d'imatges que ens obliguen a guaitar la realitat des de perspectives inèdites. La bona literatura no és un passatemps que competeix amb les diferents ofertes d'entreteniment que hi ha al nostre abast. La bona literatura és creadora de temps perquè ens obre l'accés al tracte que altres persones han tingut amb el món i amb elles mateixes. D'aquesta manera, els altres es mostren en la seva irreductible singularitat, però com que la seva manera de mostrar-se ens és comprensible, res humà no ens és completament aliè.
Per poder comprendre l'altre ens cal ser objectius amb el text, no forçar-lo ni interpretar-lo capritxosament. Hem d'escoltar el que ens diu amb el màxim respecte, amb noblesa, perquè aquesta objectivitat que ens mostra l'altre tal com és, ens posa també de manifest la nostra proximitat i la nostra llunyania al seu món. Només l'objectivitat de la mirada a l'altre ens permet conquerir una mirada progressivament més objectiva sobre nosaltres mateixos. Quan llegim, convidem els protagonistes d'una obra a l'escenari de la nostra vida alhora que ens introduïm a la seva. En aquesta experiència que fa possible l'objectivitat lectora hi ha una profund exercici democràtic.
Quant llegim els grans llibres lentament, ens anem apropiant d'eines conceptuals que ens permeten donar nom al que sense la llum de la gran literatura restaria per sempre en la foscor indefinida del nostre interior. La literatura ens fa visibles a nosaltres mateixos i als altres.
La lectura és l'art d'aprendre a llegir. Aprendre a llegir és aprendre a llegir lentament i és la feina d'una vida, perquè aprendre a llegir és aprendre a llegir-nos.
Como decía aquella canción que cantaba Luis Eduardo Aute: "todo, todo está en los libros, las nieves del Kilimanjaro, la vida en el Mississippi, cielos, infiernos, paraísos, San Juan, Ángelica y Beatriz..." Yo diría que la buena literatura, además de ser creadora de tiempo, también puede hacer olvidarnos de la idea misma de tiempo, situarnos fuera de todo tiempo, si es que eso fuera posible. La buena literatura es aquella que muestra lo que de común tenemos los humanos. Es difícil que algo humano nos sea completemente ajeno cuando compartimos todos un destino mortal. Cuando leemos creo que puede costar tener "objetividad en la mirada" tan impregnados como estamos con nuestras propias emociones, pero desde luego, es un ejercicio, el de la objetividad, al que, al menos, se ha de aspirar siempre que se lee o se realiza cualquier otra actividad en la vida. Y, sin lentitud, sin calma ni se puede leer ni aprender nada. Por fin, aprender a leer es aprender a vivir, tarea que se acaba con nuestra propia extinción. Salud.
ResponderEliminarSi, así es. Aprender a leer es aprender a vivir. Marcel Proust en El Tiempo recobrado dice: ”la verdadera vida, la vida al fin descubierta y dilucidada, la única vida, por lo tanto, realmente vivida es la literatura”. La realización de si mismo pensaba Proust, no tiene lugar en la vida mundana, sino a través de la literatura, no solamente para el escritor que se consagra a ella completamente, sino incluso para el lector al que emociona durante el tiempo que se dedica a ella. “Sólo mediante el arte –continuaba Proust – podemos salir de nosotros mismos, saber lo que otro ve de ese universo que no es el mismo que el nuestro, y cuyos paisajes nos serían tan desconocidos como los que pueda haber en la luna.”
ResponderEliminarLeemos porque, aunque leer no sea indispensable para vivir, la vida es más agradable, más clara, más rica para aquellos que leen que para aquellos que no lo hacen.
¿La verdadera vida, descubierta, dilucidada, la única vida, la literatura? Quizá. No sé. Lo que si observo a lo largo de mis años de lectora media, ni de lejos cultivada, ni compulsiva, pero más o menos regular, es que la vida más falsa es la real. Incluso, diría más, si no fuera falsa como de por si es, habría que inventársela para poderla soportar. ¿De qué forma asumir nuestra finitud? Distrayéndonos de pensar en la muerte. Así lo vió lúcidamente Pascal. Desde luego, leer no es indispensable para la vida. Creo recordar que Gómez Pin en una conferencia que dió en la Fundación March titulada 'Las alforjas del filósofo'decía, refiréndose al misterio de la aparición del lenguaje, que el lenguaje no es necesario para la vida. Entiendo que se no se refería a la vida de los seres humanos, sino a la vida en general, a la vida de 'lo que hay' por decirlo con palabras de García Calvo. Los humanos somos por encima de todo lenguaje. En un momento determinado del proceso evolutivo, no se sabe todavía como, aparece el lenguaje, nos separa verticalmente del resto de los seres vivos, y él, nos constituye de tal forma que nos hace ser lo que somos, es decir, humanos. Gómez Pin dice: "no sabemos si el verbo se hizo carne, pero la carne sí se hizo verbo". Bien, si el lenguaje nos hace ser lo que somos ¿Cómo la lectura, que es otra forma de hablar, una especie de oxígeno sin el cual nos ahogaríamos, no va ser esencial para nuestra vida? No sólo la hace más agradable, más rica, sino que reiterando lo anterior, es vital para vivir, valga la, casi, redundancia. ¿Pero por qué está sometida la actividad de la lectura a sospecha? Respondemos en otra ocasión. La respuesta es inacabable...
ResponderEliminarSalud.